Tot pagat

La il·lusió màxima de l’andorrà és trobar-s’ho tot pagat, pel sol fet d’haver estat ungit pel do de l’andorranitat. No pagar multes a les carreteres catalanes o franceses, entrar de franc als llocs, ser convidat: una extensió dels antics privilegis i de les remotes prebendes que tant es van cuidar de preservar els avantpassats. Al cap i a la fi, tenir el passaport és una feliç anomalia, gairebé una excentricitat, que desperta –a parts iguals– simpaties i suspicàcies entre les forces de l’ordre que controlen el pas per les fronteres del món.

Ara ens han comunicat que caldrà pagar per entrar al Regne Unit. Unes deu lliures, per un paper que tindrà una validesa de dos anys. És un trist consol que tot gat i fura que entri als dominis de Carles III els haurà de pagar, vingui d’on vingui, no només els nacionals andorrans, cosa que sí que hauria suposat un greuge comparatiu.

Fa quatre dies parlàvem d’establir el sistema de les vinyetes per poder circular per les carreteres del país. No se sap com ha quedat la cosa, però el globus sonda ja es va enlairar. Un fet és segur: cada vegada ens faran i farem pagar per qualsevol ítem. Poquet, però de manera constant. Pluja fina, que és la que t’acaba deixant ben xop. És la nova expressió de la versió moderna de la fiscalitat feudal: talles, quèsties, delmes, primícies, peatges, telonis, pontatges, bovatges. Cinc o deu euros no són res, d’un en un. Però ves-ne sumant, cinc d’aquí, deu d’allà: tindrem la representació perfecta d’allò que en diuen matar a pessics.