Setmana de deu dies

Amb la Setmana del llibre en català passa una cosa semblant a la Feria de Abril de Sevilla (que s’allarga fins ben entrat el maig) i la Revolució d’Octubre dels bolxevics (que va començar un 7 de novembre, per allò del ball de calendaris julians i gregorians). La setmana, en comptes de tenir set dies, en fa deu, goita tu. Però això no és l’important. El que de veritat compta és que, durant aquest temps, hi ha a Barcelona un aparador privilegiat per a la creació literària a Andorra i al Pirineu. La setmana ha tingut una trajectòria erràtica, amb tres emplaçaments diferents i canvis forçats de calendari: semblaria que al consistori Collboni més aviat li feia nosa (i és una obvietat que s’ha estimat més privilegiar la Copa Amèrica), però al final s’han quedat amb un pam de nassos. Per quatre duros –una misèria si ho comparem amb el que pot arribar a costar qualsevol aquelarre esportiu– s’ha pogut organitzar la parada amb la Muntanya de Llibres: el resultat d’una producció editorial efervescent i infatigable. I al darrere, l’esforç de tots els que ho han fet possible, des del ministeri de Cultura, l’Associació d’Editors d’Andorra i l’Associació Llibre del Pirineu, en una feliç joint venture. Naturalment, l’èxit també és responsabilitat de les tres persones que han posat els somriures, hores de feina i un munt d’il·lusió i savoir faire. Ho hauríem d’agrair a la Inés, a la Laura i a la Paula. I tot va convergir, dissabte, en el matí dedicat a Andorra, amb un munt de presentacions. Un col·lega em va comentar, en to foteta, que no n’hi havia pas per tant, que el País Valencià té un dia sencer, dedicat. Un dia? Donques que vagin badant…