Pax romana

He passat moltes nits sense dormir pensant com es resoldria el problema successori sorgit al Comitè Olímpic Andorrà. O, si de casualitat agafava el son en un moment en què abaixava la guàrdia, era lleuger, prim com orella de gat, travessat per somnis recurrents i no narratius, d’aquells en què van desfilant formes geomètriques, com si fos una mena de calidoscopi. Em despertava suat, tremolós, fet una coca. Esgotat. De dia, era una ànima en pena, i pensava en les solucions possibles i en les impossibles, però no veia cap sortida que fos plausible. No menjava gens i, quan la fam era insuportable endrapava qualsevol porqueria hipercalòrica, sense gana i per necessitat. Era una obsessió. Em consta que molts conciutadans han passat per un procés similar, però que no ho han manifestat públicament: si mai haguéssim sortit tots a la llum, hauria estat considerat com una emergència de salut pública. Ara ja està, perquè s’ha solucionat, s’ha declarat una pax romana com la que van viure els romans entre els regnats de Marc Aureli i d’Octavi August: amb totes les fronteres pacificades –fins i tot la dels sàrmates i la dels pictes, i la que tenien amb la Germania Magna– Roma va entrar en un període de tranquil·litat i esplendor. Ara, amb l’horitzó olímpic fixat en l’èxit dels Jocs dels Petits Estats de l’any vinent, res no pot fallar. I amb el famós ‘fons patrimonial’ que té l’entitat, tampoc. Sempre s’ha de tenir un raconet per a quan vinguin les vaques magres. El baró de Coubertin estaria content.