Els reductors

En francès en diuen, amb aquella enginyosa crueltat que en caracteritza l’argot, “gendarmes couchés”. En llengua anglesa són els policies que dormen. Algun dia ens haurien d’explicar en quin moment vam ser tan mesells per acceptar sense piular, com un fet natural, que les autoritats viàries consideressin com a legítims, racionals i necessaris aquesta mena d’obstacles físics plantats al mig de la via. Potser sí que serveixen perquè no corris, però hi ha d’altres procediments que no desballesten suspensions i fan que el trajecte sigui més natural, suau i agradable. Mireu si no les rases terribles que hi ha abans d’arribar a la frontera, pujant, al control de la policia espanyola: semblen les trinxeres de la batalla de Verdun. Poseu-hi semàfors de velocitat, radars, agents, dorms o satèl·lits, apel·leu al seny (?) del col·lectiu d’automobilistes i toqueu la cartera als fitipaldis, però que s’acabi ja aquesta tortura. Sí, és una utopia, ja ho sé. Però ara mateix ja hi ha esverats que, a l’avinguda d’Enclar, entre reductor i reductor fan espetegar els cavalls del motor del cotxe, que van en proporció inversa a la mida de la titola. En un gest que és digne de lloança, el comú de la capital diu que els traurà. Van pagar per posar-los i ara pagaran per treure’ls –130.000 euros, que Déu-n’hi-doret, de la broma. Esperem que no se’n penedeixin, de la decisió, que el trànsit es pacifiqui, que tothom circuli amb moderació, calma i responsabilitat, i que no hagin de rectificar d’aquí a quatre dies –tot i que diuen que fer-ho és propi de savis.