Ròmul i Rem

La rocambolesca trajectòria dels frescos de Sant Esteve d’Andorra la Vella (n’hem de dir romànic o estil 1200?) va ser protagonista de la vetllada de dijous passat a la Llacuna. En un acte programat per l’ICOM andorrà, tres grans especialistes: Velasco, Pagès i Casavella, van ser esperonats per Luengo per treure l’entrellat de com van anar a parar als germans Bosch, Ròmul i Rem, fills del magnat Ròmul Bosch Caterineu. Les corredisses que hi va haver als anys vint del segle passat per arromassar part del patrimoni artístic del bisbat d’Urgell donarien per a una novel·la. Les baralles entre antiquaris i col·leccionistes –Bardolet, Plandiura–, la inacció del copríncep Guitart (quan a Vic el patrimoni es protegia, aquí se’l venien), l’acció recuperadora de la Junta de Museus i alguns dubtes: què va passar amb el Crist en Magestat que presidia l’absis de Sant Esteve? ¿Es va fer malbé durant l’extracció (l’infame procediment de l’strappo, que va fer en aquest cas l’especialista Arturo Cividini), el va destruir un pretendent despitat o apareixerà, per ventura, en alguna col·lecció americana, on hauria estat fora del radar durant dècades? No s’acaba aquí la cosa. Hi ha fils penjats, enigmes i possibilitats. Properes parades? Els frescos de Sant Cristòfol d’Anyós localitzats fa poc en una col·lecció francesa i els dubtes sobre l’absis –enderrocat als anys vint– de Santa Eulàlia d’Encamp. El Sant Gregori de Santa Coloma. Els fragmens perduts a Mallorca del retaule de Prats. I sempre Meritxell? Ai, Meritxell…