Ja tenim dòlmen

En plena situació d’emergència habitacional, reconforta (i fa una mica d’enveja, també) veure quina amplitud d’espai gastaven els protoandorrans del calcolític. Si més no, a l’hora de triar la residència permanent. Ara, quan estirem la pota ens entaforem en nínxols, un mètode vertical d’inhumació que potser és pràctic i estalvia espai, però que no resulta especialment bonic, amb tots els difunts ben amuntegats com si estiguessin dipositats en els calaixets de botons d’una merceria. És per això que hem de celebrar que s’hagi confirmat que aquella estructura tumular que hi havia als Cortals d’Encamp, a la zona del Cubil, sigui un dòlmen dels de veritat, una cambra pirinenca amb totes les de la llei. El primer localitzat a Andorra. En una altra vida, al segle passat, vaig fer l’inventari de megàlits de l’Alt Urgell i, després d’uns mesos d’embardissades èpiques, en vam arribar a comptar un centenar. El darrer que vaig localitzar, inèdit, era el de les collades de Solanell, prop del Ras d’Ars. En el seu moment era el més alt del Pirineu, a 2.000 metres d’alçada. El del Cubil és més amunt, a 2.300. I les primeres datacions, com era d’esperar, el situen cap al 2.200 aC. Vaja, si fa no fa –segle amunt, segle avall– com les famoses piràmides de Guiza. I què és un dòlmen, sinó un projecte de piràmide? És ben cert que els egipcis de la quarta dinastia tenien una cultura material més avançada que no pas els primers pastors encampadans. Però no comparem el paisatge funeral del faraó Kheops amb el que tenia l’anònim inquilí del Cubil. Ni punt de comparació.