L’home i la terra

L’altre dia, mentre era al bosc buscant bolets em va sortir un escurçó. Per sort, no portava els gossos i ell estava molt ocupat devorant un llangardaix pirinenc, un exemplar femella de Lacerta agilis. Era un lluert adult, i la serp, que feia un mig metre, tenia serioses dificultats per empassar-se’l, perquè no ha de ser fàcil fer-lo baixar sense mastegar: les potes li feien molta nosa. Però de mica en mica en va anar endrapant, i al final de l’operació només se li veia la punta de la cua, que va acabar per desaparèixer escurçó avall. No vaig destorbar-li la digestió. Després d’haver gravat amb el mòbil tota l’operació, ja en tenia prou. Vaig sortir del bosc com si fos Félix Rodríguez de la Fuente, aquell malaguanyat naturalista que, com el comandant Cousteau per les coses de la marina, tant va fer perquè la canalla de la meva generació coneguéssim la natura salvatge que, en circumstàncies normals, no podíem contemplar. Per això mateix m’he mirat el vídeo que han penjat els banders amb un recull de les aparicions de l’ossa a Andorra. Segons sembla, els agrada fregar el llom contra un pi, aquest gest tan humà de gratar-se l’esquena, a escala ursina. Quin gran invent, la càmera de fototrampeig. Jo en tinc una, amagada en un racó de bosc. Qui sap si algun dia n’apareixerà un, o un gatillop (o llop cerver, el linx). De moment, guineus, teixons, porcs fers, cabirols i algun cérvol a l’hivern, falugues i genetes i, com a novetat d’aquesta temporada, una llúdriga. Algun dia passarà, potser, una ossa despistada pel davant: no s’ha de perdre mai l’esperança.