Teoria del joc

En el joc de la botifarra hi ha un moment especialment engrescador: a l’inici de cada mà, quan es reparteixen les cartes i, d’una en una, tot endreçant-les ja vas veient quin joc tindràs. La puntuació, llavors, no importa gaire, perquè un contro o un recontro poden capgirar qualsevol avantatge que tinguis. És quan pot passar de tot: pots arreplegar totes les manilles o bé quedar-te amb un joc de pena. Veus si vas millor d’un pal, si tens fallos o semifallos, si tens prou figures, o si –en cas que hagis de cantar trumfo– t’han caigut cartes prou bones com per poder-lo defensar amb garanties d’èxit. En cas contrari, sempre tens la possibilitat de delegar la decisió en el company, amb l’esperança que ell tingui un bon joc i, ajuntant les forces, pugueu guanyar. Una cosa semblant passa ara amb l’Acord d’Associació: les cartes ja estan repartides i ara tothom mira quines possibilitats hi ha, el joc que li ha tocat, en què el pot beneficiar o perjudicar. El repartiment no ha estat ben bé per cosa de l’atzar, és clar, però a la pràctica la diferència és escassa, perquè els despatxos on s’han decidit les coses són molt lluny, s’hi parla un idioma estrany i el resultat final s’assembla molt a una seqüència de conceptes aleatoris. Ara és l’hora de prendre posicions, d’argumentar, d’estudiar pros i contres, d’escoltar partidaris i detractors, d’analitzar i preguntar. Al final del procés, la decisió final serà un joc d’equilibris difícils, entre l’egoisme legítim i el bé comú, entre el que és particular i el general, entre el risc i l’oportunitat.