Shop in Andorra

Sense cap animus iniurandi ni ganes de fer-ne un casus belli, sobta veure com a Andorra, la llengua catalana, el nostre locus amoenus, mutantis mutandis, està essent substituïda in media res i ad infinitum per l’anglès, verbatim, en tota mena de simpòsiums i fòrums, in crescendo, i només falta un referèndum per cantar-li el rèquiem. Qui prodest?, ens preguntem. A priori, a ningú, però ens la trobarem algun dia in articulo mortis. De facto, ja està in extremis, feta un ecce homo, a un pas del corpore insepulto i del rigor mortis. In illo tempore, això no passava. Sí que hi ha una llei ad hoc per protegir-la, però ja se sap: dura lex, sed lex, i grosso modo, tothom se la salta in fraganti. Ens quedarem in albis, com si fóssim víctimes d’un delirium tremens? Serem capaços de no fer res, de pensar que és un lapsus, que es guarirà per se, motu proprio? Carpe diem, diuen els feliços despreocupats de l’ad libitum, els de la bona fide, la peccata minuta i el lliri a la mà. Surge et ambula, proclamen els conscienciats, que esperen l’aparició ipso facto d’un Deus ex machina que posi fi, pro bono, a tot aquest desori, encara que els pessimistes creuen que la solució, sine qua non, arribarà a posteriori, ad calendas graecas. Però ningú se’n cuida. In loco parentis, nemine discrepante, hi ha el mercat, que, urbi et orbe, tot ho domina i fa callar la vox populi amb el seu modus operandi. Nostra culpa. Coses de l’statu quo. Però no perdem l’esperança. Vade retro, Satanàs. Sursum corda. Nihil obstat, imprimatur.