Ciutat laboratori

Per Andorra corren tot de savis estrangers (i algun de local). Els reconeixerem perquè fan pinta de savis estrangers. Vesteixen com si fossin arquitectes danesos. Tenen l’aire despistat dels que gestionen una rica vida interior, però al mateix temps vigilen, observen, prenen notes mentals. Són els participants de la Cimera de Ciència a les Ciutats, del MIT. Ah, el Massachusetts Institute of Technology, una de les institucions acadèmiques més prestigioses del món (amb permís del CalTech, però només perquè hi treballen els friquis de The Big Bang Theory). Aquí hi tenen un soci privilegiat, a la branca d’Innovació de l’AR+I. A més, si agafem un fil des de la rotonda del quilòmetre zero i l’estirem en direcció oest, seguint el paral·lel que ens ha tocat, sense desviar-nos ni un metre, arribaríem a la porta del MIT a Boston. (Bé, si hem de ser precisos –i parlant de ciència ho hauríem de ser– aquesta línia passaria per la peixateria del Mercadona de la Seu, però no ens posarem llepafils, ara). El cas és que tots aquests científics que ens visiten treballen per fer de les ciutats entorns més eficaços i amables per als que hi viuen, i fan servir l’enginyeria i la ciència aplicada per aconseguir-ho. Diuen –i ens ho hem de creure– que Andorra és un cas d’estudi excepcional, perquè és un país de la mida d’una ciutat mitjaneta, es pot investigar bé, gairebé a escala 1:1 i els resultats són de fàcil aplicació per les dimensions de l’estat. A veure si al final el que salvarà el món són les andorres. Estaria prou bé.