El túnel

L’inici de les obres del túnel de Rocafort és la notícia de l’any. No pas per la promesa que quan funcioni s’acabaran, com per art de màgia, els col·lapses —hi ha una llei física que diu que tot nou vial tendeix a congestionar-se així que es donin les circumstàncies necessàries— sinó perquè ens agraden els túnels, ras i curt. Són una idea excel·lent, la confluència perfecta entre la geometria, la vialitat i la geologia. Les muntanyes van ser creades per Nostro Senyor perquè algú les foradés. Més n’hi haguessin. Només de pensar en la satisfacció dels enginyers que els projecten, hauríem de tenir esgarrifances de plaer. Ja fa molts anys, l’alcalde Betriu d’Organyà va dir que els túnels que van transformar l’antiga i recargolada C-1313 serien rectes «com un canó d’escopeta». Però no són mai tan rectes: tenen aquella corba de radi lleugeríssim, gairebé imperceptible per evitar la sensació de pou, un gir tan imperceptible que és com una poesia. I no hi deu haver cap sensació millor que la de l’alegre encaixada de mans que fan els dos equips de perforació quan es troben al mig (si és que mai es troben, que sí). Els túnels són obres de concepció lenta, de finançament complex i realització difícil. De moment, el de Rocafort tot just és a l’inici, i s’hi veu poca acció. Però un cop entri en funcionament, serà com si hi hagués estat tota la vida: és com allò que expliquen de Miquel Àngel i el bloc de marbre, quan l’artista deia que les escultures s’estaven allà dins, esperant l’hora feliç de l’alliberament.