Temps de mitjons

Amb la tardor arriben les fires. No sempre va ser així: la primera fira documentada de la Seu –que és la primera de la península Ibèrica, el 1048– se celebrava per la Mare de Déu d’Agost, i tenia una mena de segona part per Sant Miquel de setembre. Però amb la consolidació d’una economia en què la ramaderia tenia una enorme importància, es van anar fixant gairebé totes entre octubre i novembre –amb l’excepció de la famosíssima fira de Salàs, que se celebrava a la Quaresma, tot i que hi havia quatre refires més–. Però, potser per compensar, la d’Organyà es feia per Sant Andreu, a la fi de novembre, quan l’hivernàs ensenyava ja les urpes. Ara tot és més amable i domesticat. A les tres grans fires pirinenques –la de Sant Ermengol de la Seu, la d’Andorra la Vella i la de Puigcerdà– no s’hi compren matxos ni ases, però continuen tenint intacta la seva funció primera: la de punt de trobada, la de creació de comunitat. Cadascuna amb el seu caràcter diferent, amb les particularitats que la fan única: els formatges pirinencs de la Seu, la fira de mostres andorrana, la dels cavalls cerdans. En un món on cada vegada es privilegia més l’harmonització, la franquícia, la despersonalització, les fires fan que ens puguem reconèixer, són una cadena que ens lliga amb un passat agrari del qual no podem renegar i, sobretot, són el gran repositori de mitjons per passar confortablement i amb els peus calents l’hivern, que tot just comença ara i serà més llarg del que ens imaginem, estovats com estem després de tants mesos de bonança i mol·lície.