Andorra, estat decadent

No, si això ja ho sospitàvem. Però si un estadista de la talla del president Putin ens ho diu, bé li haurem de donar la raó. No ens ha de distreure el fet que, segons el barem que fa servir, siguin decadents els països que «implementen polítiques que imposen directrius ideològiques neoliberals destructives que contradiuen els valors espirituals i morals tradicionals russos». Això fa que entrin a la relació molts dels estats del nostre entorn. El que ens hauria d’alegrar és que el Kremlin s’hi hagi fixat, que ens tingui en compte i no faci distincions. Als ulls del tovàritx Vladímir tan decadent és Noruega, Nova Zelanda i el Canadà com ho pugui ser Andorra. Això és un xollo, perquè els descontents amb el sistema que cada dia ens esclavitza més podem demanar un permís de residència temporal a Rússia sense saber de què va la legislació russa i sense tenir ni pallofa de rus, que llengua complicada és. No pas com aquí, que amb la dictadura lingüística neoliberal hauràs de saber dir bon dia i passi-ho bé si vols que et renovin l’autorització. A més, la decadència és un concepte romàntic, i això, en un temps de fredor materialista, s’hauria de cotitzar a l’alça. El decadentisme de final del segle XIX ens va portar Verlaine, Baudelaire, Rimbaud, Munch i Wilde, entre molts d’altres esperits turmentats i astènics. I encara podria ser pitjor: el pas següent serà dir-nos no pas decadents, sinó degenerats, en la progressió natural de les coses: així és com els nazis deien que eren els quadres de Van Gogh i Picasso i les músiques de Stravinski. I després de la decadència, els bàrbars.