Über Alles

Ha vingut de visita la ministra Lührmann a portar-nos la bona nova: la gran Alemanya invertirà a cor què vols a Andorra, però amb un matís: un cop s’hagi votat que sí a l’Acord d’Associació. És natural que ho digui perquè deu ser veritat (o, si més no, fa veure que s’ho creu). Però el que hauria estat bé és que, aprofitant el viatge, ens hagués tret de dubtes amb un numeret de l’estil dels baby showers, això tan penós que ara és moda. Serà nen o nena? Hi haurà un acord unànim de la Comissió? O, per ventura, l’acord tindrà caràcter mixt? En el primer dels casos, el recorregut és senzill: aprovació allà i referèndum aquí. Si és mixt, és a dir, si els membres consideren que l’acord afecta les legislacions nacionals, comença un calvari parlamentari, perquè el projecte haurà de ser aprovat per ni més ni menys que vint-i-set parlaments, cadascun d’ells amb agendes, prioritats i interessos propis, entre els quals no deu figurar en cap posició important el futur de dos remots microestats deixats de la mà de Déu. Potser l’Assemblée Nationale i el Congreso de los Diputados hi tenen algun interès, ni que sigui per raons de bon veïnatge, però no deu ser el cas de la Kamra tad-Deputati maltesa o del Riigikogu dels estonians. En el seu moment se’ns va dir que, com a molt tard, ens ho dirien durant el mes d’octubre. Queden sis dies hàbils, en teoria, per sortir de dubtes. Cada matí arrenquem el full passat del calendari, mirem quins són els sants, a quina hora surt el sol, si hi ha alguna efemèride digna de ser destacada, però passen les hores i no arriben notícies de Brussel·les. Això és un no viure.