Cal Seixanta

Un dia t’arriba el whatsapp que tant temies. Era inevitable, qüestió de temps. El comitè organitzador s’havia posat en marxa i, amb una professional diligència, començava a dissenyar l’esdeveniment. Primer de tot, calia connectar els interessats: tots aquells amb què vam compartir aules durant el batxillerat i que enguany n’hem fet seixanta. Davant d’aquesta mena de celebracions no hi ha alternatives: o t’hi apuntes o no. Si te n’apartes, corres el risc de passar per orc o asocial –i no aniríem gaire desencaminats–, però ars longa vita brevis, i no hi haurà moltes oportunitats més de repetir-ho. Si t’apuntes al sarau, ja saps al que t’exposes: a obrir la capsa de records que pensaves que ja havies oblidat, a buscar-te en borroses fotografies de grup, a l’escala de la piazza di Spagna. Ets allà, un confús adolescent amb xolles, envoltat de companys, jove, immortal i amb la vida al davant. Molts dels noms que apareixen a la llista, que creix i es consolida a mesura que passen els dies, són ara perfectes desconeguts: vam compartir els millors anys i, des de l’endemà de la selectivitat, van –i vaig– desaparèixer del radar. Alguns s’han quedat a mig camí, i saber que han marxat de viatge enterboleix les expectatives del retrobament. L’organització, sempre amatent, ens ha demanat a tots una cançó. Una, només? Impossible escollir-la, perquè l’educació sentimental està marcada per cançons, una per a cada fita vital. Potser una que sigui perfecta, una que les representi a totes. Beatles, any seixanta-set. Canta Ringo. Amb una mica d’ajuda dels amics, que tot serà possible.