A les tres seran les dues

La matinada de dissabte a diumenge, com que estava —sense que serveixi de precedent— de parranda, vaig poder veure en viu i en directe com es materialitzava una directiva comunitària, d’aquelles que t’afecten encara que no vulguis. Eren gairebé les tres: l’agulla llarga del rellotge que hi ha al telèfon anava avançant, indeturable, cap a les dotze. Així que va arribar-hi, la busca petita va recular i es va situar una altra vegada a les dues, sense intervenció humana. Abans, quan el món era senzill però analògic, hi havia el petit ritual d’anar actualitzant tots els rellotges i aparells a l’hora nova, una operació que no estava exempta de dificultats. Sempre hi havia els repatanis que deien que preferien passar cinc mesos (o set, si mantenien l’hora d’estiu) desfasats abans que humiliar-se per fer cas a un horari imposat. I és que, com cada any el darrer diumenge d’octubre, l’èter s’omple de queixes, recomanacions per evitar els inconvenients, recordatoris històrics, planys per les pobres vaques que seran munyides a destemps, històries sobre padrins desconcertats, canalla amb els delicats patrons de son trasbalsats, i una general remor de protesta comparable a la radiació de fons de microones que és a tot arreu de l’univers i és la prova de l’existència del Big Bang: deixeu-nos tranquils d’una punyetera vegada amb el canvi dels nassos, quedem-nos amb l’hora del sol, corregim els fusos horaris en funció de la inclinació de l’eix de rotació de la terra i allibereu-nos de la maledicció bíblica d’haver d’escriure cada any el mateix article. I visca el Barça.