Recursos saturats

Canillo té marge per créixer sense saturar els recursos. I hom diria que la resta de parròquies també, però per alguna cosa la canillenca és la primera en ordre protocol·lari: ara la resta haurien d’anar presentant els estudis de càrrega, com els jugadors de pòquer ensenyen el joc. Són uns marges certament generosos però que no arriben a l’escàndol de les xifres que s’havien arribat a fer servir en èpoques de vaques amb obesitat mòrbida, quan els plànols i els coeficients d’edificabilitat suportaven tota mena d’especulació eufòrica. Per sort, ningú (si més no en l’esfera pública) s’atreveix a treure aquells estudis on s’entaforaven a les valls set, vuit-centes mil persones, la màgica xifra que s’obtenia si s’aprofitaven tots però tots els metres quadrats edificables i s’omplien totes les vivendes. Ei, que aquestes xifres es van fer córrer, en el seu moment, i ningú no es va posar les mans al cap. Les xifres canillenques s’acosten a les projeccions que tenen a Estadística, que, essent realistes, calculen que cap al 2035 podrem ser uns cent mil. És una mala notícia per als il·lusos que pensen que potser no caldria ser tants, que això no és un concurs a veure qui arroplega més població. Al món, en general, i aquí en particular. Als decreixentistes no se’ls té mai en compte, perquè són vistos com uns pàries, uns enemics de l’economia, del progrés i, en el fons, de la humanitat, que té el mandat bíblic del creixement i l’alegre multiplicació. I mira que si no fóssim tants llavors no hauríem de patir per la saturació dels recursos, i potser aniríem una mica més amples.