Modos

No, sí ja ho sé. Però la carn és dèbil, què volen que els digui. No et poden deixar amb una safata de panellets de pinyons (dels bons, no dels xinesos) i pretendre que no te’n mengis cap. Fora autolimitacions, coi, que al final em sortirà una pedra al rinyó. Anem als fets. Ahir, a la xarxa abans coneguda com Twitter, va circular una fotografia on es veia un Porsche groc aparcat en una zona reservada a minusvàlids. De moment, lleig. La matrícula personalitzada, ehem, ja feia sospitar. Resulta que la pressió popular va arribar al propietari. No diré qui és, no per allò del pecat i el pecador, sinó perquè tant li fa. Una persona normal, enxampat en aquestes lamentables circumstàncies, treu el cotxe de l’aparcament, demana disculpes, un “ho sento, no ho faré mai més”, com va dir aquell i tal dia farà l’any. No senyor. El paio, que es fa dir “emprenedor” va i publica una resposta que hauria de figurar a la primera pàgina d’una antologia d’escrits de caradures, de fatxendes i de poca-soltes. L’argumentari que presenta aquesta lluminària per justificar-se té tres punts i, pel que insinua, ho fa sovint. Primo: hi havia quatre places per a minusvàlids i ell només n’ocupava una. Aquí té un punt a favor: podia haver-ne ocupat dues, és veritat. Secundo: ho fa perquè alguna vegada li han tustat el cotxe en una plaça regular. I tertio: s’estima més pagar la multa per aparcar en una zona reservada que no pas pagar planxista. La veritat, jo ja no sé què dir ni què pensar: després es queixen que els tenim mania. Potser que, a més d’ensenyar-los una mica de català, també els ensenyessin una mica de modos.