El mal de l’aigua

Tres dels quatre diaris principals que es publiquen a Madrid van posar dimecres a primera plana i a cinc columnes la notícia de no se sap quines imputacions a la senyora del president, mentre a València, literalment, desenes de ciutadans s’ofegaven. Els que hi entenen assenyalen els tres factors de la catàstrofe. En primer lloc, la pluja. Mig previsible però inevitable, la pluja d’un país que, com deia Raimon, quan plou no sap ploure. En segon lloc, una planificació urbanística nefasta: barris sencers construïts sobre zones perfectament identificades com a inundables, de manera sistemàtica, hom diria que a consciència, refiats en les recurrències de segles. I, en tercer lloc, una gestió d’emergències lenta, incapaç de fer cas a les previsions i que va reaccionar tard, quan les carreteres eren plenes de gent que anava o tornava de treballar. Tot plegat, la tempesta perfecta. Havia passat abans i tornarà a passar. Allà o en qualsevol altre lloc. Ara tot són planys, missatges de solidaritat i les més sinceres condolències, i ha de ser així, perquè a tots ens ha remogut: cent seixanta morts són un pes insuportable. Però no puc deixar de pensar què passaria aquí si tornés a haver-hi uns aiguats com els del vuitanta-dos. No dic pas més intensos: iguals. Algun dia passarà: i ens caurà al damunt un patac tan gran d’aigua que semblarà el diluvi tres punt zero. La pregunta és si estem preparats, si durant els darrers quaranta anys el país ha estat dissenyat, planificat i gestionat per fer-hi front amb garanties i que no passi cap desgràcia que hauria pogut ser evitada. I molts pensen que no, o que no prou. El temps –el cronològic i el climàtic– ens ho dirà.