La primera pedra

Avui comencen les obres per reconvertir part del Seminari de la Seu perquè pugui acollir un centre de salut mental. No cal dir que és un equipament necessari i que Andorra se n’aprofitarà. Malgrat els escarafalls que fan els torracastanyes de guàrdia, diuen que a les Valls no hi cap (o sembla que no és una prioritat) i cal buscar complicitats amb els veïns. Ens hem acostumat a contemplar la massa gegantina del Seminari sense donar-li més importància, però en el seu moment va ser l’edifici més gran del Pirineu, i a les fotografies antigues de la Seu el veiem allà plantat, com una massa excèntrica que feia empetitir la catedral i les cases de la ciutat. I tot gràcies a la iniciativa del bisbe Caixal, un dels coprínceps més singulars de la història d’Andorra. Era un personatge intens i contradictori, capaç d’abraçar la causa carlina fins a patir presó i exili i, al mateix temps, promoure la construcció d’un seminari moderníssim per a l’època. Fins i tot va enviar un canonge a París perquè comprés un laboratori sencer de física i química, el més avançat que hi hagués. Havia de ser un home de caràcter, tot i que un anònim viatger anglès, que el va visitar a Palàcio el 1856, deia que tenia una expressió “a la romana, és a dir, semblant a la de la hiena”. Sigui com sigui, el Seminari continua dret. Potser hi té a veure el fet que la primera pedra –que van posar el 1860– va ser la roca contra la qual el prelat es va fotre de cap en caure de la mula, tornant de visita pastoral a la vall de Castellbò, com a recordatori de les patacades de la vida. I encara hi deu ser.