La connexió txeca

Una de les conseqüències constatables de l’entrada en vigor de la Llei del català és que, de la nit al dia, com aquell que ha vist la llum, un nombre considerable de treballadors que atenen al públic han començat a parlar-lo. Com quan l’Esperit Sant va dotar els apòstols del do de llengües el dia de la Pentecosta, resulta que alguns han descobert, tot d’una, habilitats lingüístiques que ignoraven que tenien. Benvinguts, doncs, sien els miracles, ni que hagin estat induïts per una freda norma legal publicada al BOPA. Més miraculós semblaria poder fer la presentació d’una novel·la traduïda de l’andorrà al txec (pel gran Michal Brabec) al cor de la ciutat de Praga i que la gran majoria del públic fossin joves bohemis (en el sentit geogràfic) que estudien i entenen perfectament el català. I és que a un dels carrers més cèntrics de la Praga hi ha el Centre Carlemany, on es fan classes gratuïtes de català per a universitaris –que n’obtenen crèdits oficials– i per a tothom que vulgui. La connexió Andorra-Txèquia ve de lluny i és sòlida, de quan un empresari d’origen txec, Rudolph Bares, es va establir a Andorra, on va fundar una pròspera empresa farmacèutica amb voluntat de mecenatge. El senyor Bares va tenir la idea de crear, des d’Andorra, un cap de pont de la catalanística a Praga –que ja tenia il·lustres antecedents des de la Renaixença. Dit i fet. Al Govern li va semblar molt bé. Això, l’any noranta-u: va ser projecte del tot preconstitucional. I així fins ara: d’un lectorat a la Universitat Carolina fins al Centre Carlemany d’avui, sense defallir, recolzat en tot moment pel ministeri de Cultura. I que per molts anys.