Ja tenim president

Ha estat un petit calvari, però ja ho tenim (mig) superat. Ja hem votat el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, com mana la tradició. Bé, potser no ho hem fet materialment però gairebé, perquè ens hem bolcat en els comicis USA amb aquella passió, com si els nostres vots mentals fossin els decisius a un swing state. Com si ens haguéssim registrat a Pennsilvània, gairebé. Podem, per fi, donar vacances a l’amic Yvan, que ens ha acompanyat durant tot aquest procés interminable amb informacions clares, dades valuoses i anàlisis precises, a anys llum de la xerrameca/propaganda a què hem estat exposats per terra, mar i Twitter, com una tòxica radiació. Ara ens toca escoltar les tertúlies postpartit, que, com les que fan els periodistes esportius després d’un Barça–Madrid, només serveixen per reforçar conviccions prèvies. Hem de tenir totes les claus per entendre què ha passat, saber per qui s’han decantat les dones llatines lesbianes d’Oklahoma o els rednecks bessons dels Apalatxes, si a Dakota del Nord hi ha hagut tupinada o si els cubans de Florida (Flòrida, com ens diuen els locutors estupends) han quedat contents (és possible que sí). Ara, amics, amigues, toca replegament. Winter is coming. Cadascú a la seva closca, a passar tan desapercebuts com sigui possible. Manteta vora el foc, cols d’hivern i trinxat amb rosta. Els bitllets de dòlar proclamen amb orgull i en llatí l’arribada del “nou ordre dels segles”, i a fededéu que ens el trobarem, el novus ordo, però, si pot ser, que no ens acabi atropellant.