Món petit

De sobte, el món se’ns ha fet petit. Mires pel forat del pany i, com a l’Aleph borgià, ho pots veure tot i de tot arreu, en temps real. Un tiroteig a Colòmbia, un terratrèmol a l’Anatòlia, un terrible aiguat aquí al costat, imatges d’un concert de Taylor Swift a Buenos Aires, qualsevol cosa que ens puguem (o no) imaginar. Ens fascina tant el que pugui passar a Papua-Nova Guinea que tendim a obviar o a menystenir el que tenim aquí al costat, i que, de fet, ens hauria de preocupar una mica més del que ens preocupa. L’espai universal s’ha comprimit d’una manera bèstia, en una escala que només és comparable a la dispersió de la nostra capacitat d’atenció. I, malgrat tot, vivim en un país minúscul, i passen a la vora coses interessants. Avui, a Estamariu, aquí a tocar, la Fundació Joan Planes ha organitzat una jornada dedicada al periodisme rural, de com l’exercici responsable de la professió pot contribuir a millorar la qualitat de vida dels que s’entesten a no urbanitzar-se i resistir, com si fossin els gals d’Astèrix. Hi ha un estol de ponents que exposaran les seves experiències, faran propostes i, com deien els de la Nokia, connectaran gent amb interessos i inquietuds similars. Això, a Andorra, potser no interessa gaire, perquè de vegades ens pensem que això és Manhattan, sense ser conscients de la pròpia vulnerabilitat i insignificança. I no sé si ens haurem de començar a plantejar un futur on el que és amanós i abastable és millor. Com deia aquell economista, mr. Schumacher, que propugnava allò que “Small is Beautiful”. I és que si d’alguna cosa es pot presumir en positiu per aquí és de la virtut de la petitesa.