La mantega

La gran cadena americana Cotsco ha retirat de les poselles dels seus supermercats de l’estat de Texas vuitanta mil lliures (que són trenta-sis mil quilos) de mantega –salada i sense sal. Això és molta mantega. I què ha passat? Un bioterrorista despietat l’ha contaminat amb espores d’àntrax? Hi ha salmonel·la, traces de cesi-137 o qualsevol altra substància altament radioactiva? Hi han trobat, per ventura, la neurotoxina del botulisme? No, res de tot això. Ha estat molt, però que molt pitjor: a l’etiqueta de l’envàs no hi posava que la mantega era un producte procedent de la llet. Naturalment, hi ha molta gent al·lèrgica a les proteïnes làcties, però es fa difícil imaginar que algú que es trobi en aquesta situació no sàpiga com es fa la mantega. Però no és impossible. Vivim en temps complexos, en què les paraules han perdut tot el sentit i s’han devaluat i ja no volen dir el que deien. Hi ha truites sense ou, hamburgueses vegetals, ginebra sense alcohol, mantega sense llet. No és que ens haguem infantilitzat –un terme pejoratiu envers els infants–, sinó que ens hem estupiditzat, una estupidització universal, col·lectiva i que, em temo, empitjorarà.

Mentrestant, he corregut a la nevera, a comprovar què és el que diu l’embolcall de la mantega Cadí, la de tota la vida, aquest petit miracle làctic i local, de vaques urgellenques i cerdanes. La de la capseta groga, vaja. Ho diu en dos idiomes: “De maduració tradicional, elaborada amb llet recollida diàriament, untuosa i d’aroma intensa.” Respirem (de moment).