Petazeta

Ens pensàvem, innocents, que ho sabíem tot sobre la cocaïna. Hem pogut seguir el procés d’elaboració i distribució, amb tots els seus sòrdids detalls, a una pila de pel·lícules. Primer, com la fabriquen els laboratoris al mig de la selva colombiana, vigilats per sicaris amb kalàixnikovs, no fos cas que arribi l’exèrcit o el càrtel enemic. Després, com la carreguen en avionetes i la porten, no sé, de Medellín a Ciudad Juárez, i com Benicio del Toro està remenant per allà. Quan tenen prou estoc, salta cap a Europa, per les vies més diverses, per mar, o per aire, o pel Juan Sebastián Elcano, el vaixell insígnia de l’armada espanyola, cent vint-i-set quilos per aprofitar el viatge. Fins i tot sabem que hi ha qui la fa entrar pels aeroports per via rectal (i encabat hi ha qui se la fica pel nas). I, al final, entra al circuit del comerç minorista. Estaria bé que, com passa amb qualsevol producte, tingués activada la traçabilitat, perquè al·lucinaríem. El que per a molts ha estat un descobriment és que n’hi ha de rosa, color de gelat de mora. La tusi o cocaïna rosa, que de fet no té cocaïna –o no gaire, perquè és un còctel de drogues, com un curri d’estupefaents–, un exemple més de la devaluació de les paraules de què parlava ahir. A les fotografies que va servir el cos de policia veiem els sobrets, que recorden poderosament els petazetas, aquella droga tovíssima i efervescent amb la qul amorosíem la infantesa. No anirem a dormir sense saber coses noves. Visca el món global.