Els apatxes

Aquest cap de setmana volia anar a veure la segona part de Gladiator. La primera em va agradar molt, des del moment en què un hirsut germànic llença el cap d’un missatger al campament romà i els diu: «Ihr seid verfluchte Hunde», «sou uns maleïts gossos», fins a l’escena final. La volia veure doblada al català. Les pel·lícules en què els romans parlen anglès —d’accent neutre, però anglès— em provoquen un cert desassossec, i els directors de films d’època haurien de ser tan valents com Mel Gibson, que fa parlar en nàhuatl els asteques, en arameu els hebreus i en llatí els legionaris. Cap a la web dels cinemes. Em temo el pitjor. Sorpresa? Ja no hi ha res que em sorprengui. Hi ha sis sessions dissabte. Cinc són en castellà i una, en versió original subtitulada. Diumenge, igual. Els indígenes que la volem veure en la llengua del país ens hem d’esperar a dilluns a tres quarts de vuit del vespre. O dimarts. Dimecres no la passen. Resum: de dissabte a dijous, hi ha vint-i-dos sessions en castellà, sis en versió original amb subtítols al castellà i tres (una, dues i tres!) en català. Perdonin, però això és inacceptable. No pot ser, i el fet que sigui una empresa privada no és excusa. Hi ha un acord entre l’exhibidora i el ministeri de Cultura, que dona una subvenció perquè les entrades siguin una mica més barates. I sí, el tiquet costa quatre euros. No sé vostès. Jo renunciaria de grat a aquest descompte només per poder sentir-me tractat com un ciutadà normal i corrent d’un país normal i corrent, no com un apatxe mescalero en una reserva a Nou Mèxic.