Belfast Brigade

És possible que hagin vist el vídeo on un activista d’Arran, amb vestit i corbata i un passamuntanyes al cap, com si fos el comandant del tercer batalló de la brigada de Belfast, empastifa amb un esprai verd la casa cerdana del senyor futbolista Piqué. A l’àudio, degudament distorsionat, ens explica coses que ja se saben (que els joves no poden accedir al lloguer, que el monocultiu turístic està rosegant la Cerdanya, etcètera), i amenaça amb més accions. La sessió de pintades va coincidir amb el tall de la C-16, baixant cap a Berga. Una horeta, suficient per generar una cua de mil dimonis i qui sap si va ser l’assaig general per a futures manifestacions pel pont de la Puríssima, que el tenim a tocar. Fa temps que la capacitat de confrontació ideològica d’allò que en diuen, genèricament, “les esquerres” s’ha convertit en una queixa contínua, una agressivitat gratuïta i una incapacitat congènita per generar un debat que sigui intel·ligible i intel·ligent. Empastifar una porta amb pintura o llençar un pot de sopa a un Van Gogh és tan vistós per als noticiaris com ineficient des del punt de vista de l’acció política. Tallar una carretera és senzill, però provoca un tsunami de mala llet entre els que el pateixen que pot girar-se en contra de la causa. Mentrestant, a l’altra banda de l’espectre ideològic, cada vegada que actua un Pèricles de pela amb quinze es freguen les mans, encenen un cigar i se’n prenen un altre, de Soberano, com sempre.