Visura de terme

Un dels aspectes més fascinants d’aquest miracle geopolític que són les Valls Neutres és la indefinició dels límits entre parròquies, les fronteres interiors. No hi fa res que les exteriors –pam amunt, pam avall– hagin romàs pràcticament inalterades des de l’any de la quisca –encara que hi hagi hagut algun problema, sobretot amb Arcavell i molt especialment amb la Solana, objecte de plets eterns. Sí, hi ha un enigma irresolt: quan se’n va separar Os de Civís? D’això en fa un munt d’anys, i potser la llegenda de l’Esmeligat de Pal ens donaria alguna pista del que va passar. Però aquesta és una altra història. Ara el que cou és el debat sobre els límits entre parròquies, que, cosa estranya, en alguns punts són gasosos, inconcrets. No hi ha parròquia que no tingui el seu contenciós amb els veïns, conflictes no sagnants que es remunten a molts segles enrere. En el fons de tota la casuística hi plana la qüestió dels emprius, aquestes fórmules antigues de gestió i aprofitament dels espais comunals, que superaven sovint els termes parroquials. De vegades els emprius tenien les seves creus pròpies, que no coincidien amb els límits comunals, i d’aquí deu plorar la criatura. Diuen que no s’han trobat les creus que marquen els límits veritables. Això deu ser perquè no han cridat l’amic Jordi Casamajor, que deu ser la persona del món mundial amb més capacitat i traça per trobar aquesta mena de rastres sobre pedra. El contactin, sisplau, i que s’acabi aquest maldecap que no ens deixa viure.