Viure al límit

La xarxa d’aigües residuals de la parròquia de Sant Julià està al límit de la seva capacitat, hem pogut llegir. No hi pensem mai, en el clavegueram, aquest eficient dèdal subterrani de canonades, sifons, col·lectors i embornals, un sistema vascular imprescindible per tenir un mínim de qualitat de vida. Està bé que hi sigui, confiem a cegues en la seva eficiència cada cop que estirem la cadena, mentre diem adeu a les deposicions després d’observar-ne fugaçment el color i la consistència, i ens n’oblidem, passi-ho bé i fins a una altra. Diuen que el clavegueram d’Andorra la Vella està, si fa no fa, amb l’agreujant que a la capital no hi ha tant de pendent i totes aquelles aigües negres van més lentes, com la culpa del món. És un trist consol, però bé que ens agrada que el riu baixi més o menys net i les llúdrigues treguin el morret de tant en tant. Però la sensació és que aquí tot està al límit del col·lapse, de la colmatació, de l’infart, del fora de joc posicional. No només les canonades, que mira, si s’embussen ja hi ha uns camions que injecten aire a pressió i desfan el tap, sinó també les carreteres, els habitatges, l’hospital, qualsevol infraestructura que se’ns acudeixi, el país en general. Cada vegada hi ha més gent, i cada ics ens informen sobre un increment estratosfèric del personal que hi viu, com si no hi hagués aturador i les muntanyes fossin de goma. A Andorra li tiben les costures, com aquell que intenta posar-se una samarreta que li va dues talles petita, després d’un estiu de gelats, pizzes, gintònics i cervesetes. I això no és bo per la salut, diria.