Burilland

No sé si recordaran els dies feliços, no gaire llunyans, en què es fumava a tot arreu. A la feina, als bars i restaurants. Fins i tot a les aules i als transports públics (abans). La llei contra el tabac, que es va aprovar farà uns dotze anys, va acabar amb la roba empestada amb fum i ens va deslliurar d’haver de respirar els Ducados dels altres. Si fem un repàs a l’hemeroteca i a la memòria col·lectiva, veurem que el procés no va ser gens fàcil. Molta gent preveia tota mena de catàstrofes i calamitats, i un dels arguments recurrents era que, si Andorra vivia de la cria i comerç del tabac, no podia ser que se’n limités el consum en espai tancats, com si els destil·ladors de whisky de les Highlands comptessin que els clients s’havien de beure tota la producció a les tavernes locals. Hom pronosticava, amb lúgubres profecies, que tornaríem a l’època prèvia a la Nova Reforma, pobra i obscurantista, després del col·lapse d’una pota bàsica de l’economia nacional. Va ser una dura batalla, i, vista amb perspectiva, ens en vam sortir prou bé i sense perdre gaires plomes pel camí. Ara queda algun serrell per resoldre. El comú d’Andorra la Vella regala als fumadors cendrers individuals, i no és una batalla menor. Gairebé tothom té assumit que, quan acabes de fumar-te una cigarreta, la punta la pots llençar a terra, com si fos un pètal de rosa. I en molts casos, encara hem de veure com claven la puntera de la sabata per apagar-la, igual que si esclafessis una panerola. En això (i amb els xiclets!) hauríem de ser com el Singapur pirinenc. Guerra a les burilles. Tots junts vencerem.