Je-je-jeremie

Als anys 80 i primers 90, fèiem els Pastorets per Nadal, a la Seu. Era un muntatge complex, on participàvem ben bé una cinquantena de voluntaris, entre actors, tècnics i músics (hi havia una banda sencera de rock capitanejada per l’enyorat Alfons Carrillo). Avui seria més complicat: corren mals temps per a pessebres, nadales i pastorets. Els de Berga se’ls han petat. Però en aquell temps érem entusiastes i indestructibles i la tradició no feia por. L’obra –versió lliure de la de Josep Maria Folch i Torres– tenia escenes que sempre surten a l’hora de recordar batalles antigues. Com quan el pastor Jeremies, esmorzant vora el foc, començava a tartamudejar (en català oriental): «quə–quə…». S’embussava, perquè volia dir «què en fot, de fred», però el tallava el Rovelló, que li deia «parlis pas de merda, tot menjant!» Qui s’atreviria, avui, a fer mofa d’un pobre quec? El paper el brodava el Xavi Fernández, i era un dels moments més gloriosos de la funció. Podria subscriure paraula per paraula l’article que li va dedicar dissabte l’amic Pasques. El preu que hem de pagar per viure és veure com van desfilant cap a l’altra banda del port amics i coneguts: com es van esfilagarsant els records del passat, que cada vegada s’assembla més a un gran cementiri. I sap greu que ens costi molt reconèixer en vida els mèrits i les qualitats dels qui ens han fet més savis, rics i feliços, i és quan no hi són que arriben els agraïments. Potser perquè pensem que són immortals, que hi seran per sempre. No és un consol, però també és cert que, d’alguna manera, sí que hi seran.