Andorronanisme

Fa un temps, feia com il·lusió veure quines paraules típicament andorranes entraven per la porta gran al temple lexicogràfic de la llengua catalana, el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ho feien amb comptagotes, no fos cas que la integritat de la llengua, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, col·lapsés amb la introducció d’espècies exòtiques i endèmiques. Però tot i així cada vegada que es feia una revisió n’entraven algunes, sovint fent cas a la proposta del Servei de Política Lingüística. Així hi tenim arrestos, averies, batlles i cocotes, desencuses i donges, llevadors i manadors, nuncis i padrals, peixenes i pitavoles. I raonadors, veguers i veïnats. Tot això és molt positiu, però la darrera revisió del diccionari, de la setmana passada, ens ha decebut una mica. S’hi han incorporat vuitanta-set paraules i se n’ha modificat o ampliat la definició de gairebé tres-centes. Quines? Bé, gintònic. I –ai– batucada. Esnifar. Gorro i pàdel. Criptogínia (amagar els referents femenins). I anou (però, atenció, ni arràdio ni amoto!). I s’hi troba a faltar la tieta. Però entre les últimes incorporacions no hi ha andorranismes. Ni un, diria. Ara que el país està donant una lliçó de fermesa en defensa de la llengua pròpia, hauria estat bé cert reconeixement. Què hauria costat incloure-hi algun dels mots pendents, d’aquells que es guarden a la recambra? Aixarnola, buner o clípol, sense anar més lluny. I trasteria? No ha paraula més viva que aquesta. Però bé, sobretot que no ens puguin dir que practiquem l’andorronanisme, vici nefand.