Ja tenim debat

De mica a mica ens hem anat animant. La cosa va començar bé, però es va desbotir una mica durant l’estiu, i ara ha reviscolat amb força. Això és només el preludi d’uns mesos que seran incerts i intensos, una perspectiva enterbolida per la incertesa de la data del referèndum. Però ja tenim debat. Cadascú desplega la panòplia d’arguments, els uns en favor, els altres en contra. Pugen i baixen experts, tots reconeguts i tots divergents en les seves opinions, es programen conferències i taules rodones, tothom hi vol dir la seva. Els negociadors de la sentència arbitral del 1278 –el que va ser el primer pariatge, vaja– van ser sis (només dos a la del 1288), i els pobres pagesos andorrans se la van trobar feta, sense poder-hi dir res. La Nova Reforma del 1866, si fa no fa: un estira-i-arronsa entre cases bones perquè, com deia Lampedusa a Il gattopardo, tot canviés perquè pogués continuar igual. El procés constitucional de començament dels noranta va ser més transversal, però eren uns temps en què la informació circulava per canals restingits i, en el fons, les opcions eren poques. Ara, això és la selva i el campi qui pugui i ja podrem estar contents si al final del procés no hem perdut gaires plomes i amistats. En el fons, plana la gran pregunta. Quina mena de país volem? El despersonalitzat que creix sense cap mena de control en una fugida cap endavant o el que és capaç de recuperar casa Gastó, el mas de la Costa del Tarter, el de la Gastona i dels germans Areny? I la repregunta: són models compatibles o s’exclouen?