El rabí

És sorprenent l’enrenou que ha despertat entre la legió de comentaristes del diari l’arribada del rabí Kalmenson –i família. En general, la tònica predominant entre els anònims supura cert antisemitisme, com si el senyor Kalmelson, la senyora esposa i la canalla fossin responsables o col·laboradors necessaris del que passa a la franja de Gaza. La situació allà baix és tan complexa i està tan contaminada per la desinformació promoguda per totes les parts en conflicte que, sincerament, tots aquells que tenen una postura sòlida, inamovible i sense matisos són dignes de respecte i admiració. No sembla que, en el seu moment, els mateixos que avui posen del crit al cel per l’arribada d’un rabí haguessin dit ni piu sobre els imams que actuen a Andorra. Tirant d’hemeroteca (vaja, de Google), apareixen poques informacions, i encara són antigues i silencioses, de fa set anys, quan va publicar-se la notícia que pujava a Andorra un imam dos cops per setmana, i que la seva presència havia coincidit amb un augment de l’observança de rituals com el ramadà i de convencions indumentàries com ara el vel a les dones. I això que històricament n’hi havia a prop, de rabins: a la Seu medieval els jueus eren una comunitat petita però respectada, amb sinagoga pròpia, prestamistes, metges i comerciants: els Cohen, els Mazeres, els Bonció, els Bonmacip, els Marmanda, els Bendit o els Vidal. I mireu si eren considerats els urgellencs cristians envers l’aljama jueva local, que cada cop que tenien l’impuls d’atacar jueus –una constant a la història d’Europa– deixaven en pau els seus veïns i se n’anaven a Puigcerdà a alliberar les baixes passions contra els jueus cerdans i estovar-los a base de bé. La natura humana és fascinant.