Material immaterial

Estem d’enhorabona, perquè la Unesco s’ha dignat a considerar la incorporació de la pedra seca andorrana a la llista representativa del patrimoni immaterial de la humanitat. De fet, s’ha afegit a la llista de països que ja van aconseguir la distinció fa sis anys. Però bé, res de més universal que la pedra seca. I, per primera vegada, ho sento com una cosa pròpia. No sé com comunicar-me amb el silbo gomero, el flamenc em deixa fred, la cuina mediterrània ja me l’he trobada feta, no he estat objecte del kankurant, el ritus mandinga d’iniciació ni formo part d’un grup que practica l’isopolifonia popular albanesa. Tot i que vaig treballar en la candidatura de les falles, no n’he corregut mai una (bé, una hivernal fia-faia a Bagà, molt emocionant). Però sí que he aixecat parets de pedra seca, sobretot fent reparacions de marges caiguts, de murs esportellats. És una feina extraordinària, perquè ensenya geologia, geometria i sobretot paciència. Patrimoni immaterial fet de la matèria més material possible. I tres lliçons de vida. La primera: totes les pedres són bones, totes encaixen. La segona; un cop n’has col·locat bé una, te n’oblides i agafes la següent. Puc ensenyar, orgullós, alguns trams de paret reparats que encara s’aguanten. Però això és una pura il·lusió: com intentar buidar un estany amb un pot. Els murs es boteixen, la terra empeny i al final, acabaran per cedir. Repares un troc i se n’obren dos. Tenim l’entropia en contra. I d’aquí la tercera lliçó, la més definitiva: tot és contingent, i res no és etern.