Just el resultat?

Aquell vespre de l’abril de fa cinc anys, quan va saltar la notícia de l’incendi de Nôtre-Dame, semblava que un element simbòlic de la cultura occidental desapareixeria. Vam poder seguir, minut a minut, l’evolució de la catàstrofe. Durant uns moments, semblava que la destrucció seria total, però gràcies a l’esforç dels bombers l’edifici es va salvar. Sempre és un exemple per al món –i per a una Europa cada dia més desconcertada i confusa– veure com l’esforç col·lectiu i republicà ha estat capaç de reconstruir la catedral de París, que havia estat molt maltractada durant els primers temps de Revolució, quan els sans-culottes van decapitar les estàtues de la portalada pensant que eren les efígies dels reis francesos. I la missa d’inauguració de dissabte ha estat la cirereta del procés. Com sempre –i és saludable que sigui així–, ha estat un acte polèmic: des de les casulles acolorides, l’elecció de la música (on era Pérotin, fundador de la polifonia?) fins a la presència (i absència) de convidats. L’opinió pública espanyola –atiada pels agitadors habituals– es pregunta com és que no s’hi va presentar cap representat de l’estat: ni els reis, ni el president de govern, ni tan sols el ministre de cultura, cosa incomprensible entre veïns suposadament ben avinguts. En canvi, Andorra hi va fer un doble paper: els dos coprínceps hi eren –un en qualitat d’amfitrió, saludant Trump i Zelenski i etcètera–, i l’altre, el Copríncep Vives, assegut a tercera fila i, el diumenge, concelebrant la cerimònia de consagració de l’altar, aprofitant la seva condició de mitrat. Andorra dos, Espanya zero.