Calandres

L’any passat, un crític literari i autor de ciència-ficció va publicar un estudi en què reprovava l’abús que els autors en català feien de les distopies, perquè “colonitzen el pensament i l’acció”. No sé quin problema li veus, li vaig comentar un dia, si precisament la distopia és una forma destil·lada del realisme. Si visquéssim a Shangri-La, potser els escriptors podrien dedicar el seu temps a fer èglogues i novel·les bucolicopastorils, però ara no és el moment. Tot això ve a tomb de la presentació que ahir va fer a la Trenca (amb Oriol Vilella) el David Gálvez de la darrera novel·la, Proliferen les calandres. És una més que magnífica novel·la distòpica, de les que no acaben d’agradar al nostre crític. Els qui segueixen una mica la vida literària del país –i d’una mica més enllà– coincidiran que tot el que escriu el David té un plus de valentia i audàcia, que no en té prou de centrar-se en històries previsibles i de digestió fàcil. És un autor exigent amb ell mateix, que s’atreveix a experimentar en formats i fórmules, sempre elegant i amb una il·limitada capacitat de sorprendre. Abans de la publicació, l’editor –Jordi Casals, d’Spècula– em va demanar que escrivís un blurb per a la coberta del llibre. Un què? Un blurb: una frase promocional que un autor fa sobre un altre. Així de senzill. Aquest és el meu. Compreu el llibre! “El David construeix els seus mons com ho faria un rellotger. Engranatges finíssims, un tic-tac subtil, un feliç mecanisme de precisió. Nosaltres alcem el canell, mirem l’hora i no fem tard.”