Els supremacistes

Serem vuit o deu. No le entiendo. El pitjor, la mala cara. No pas un: lo siento, acabo de llegar y no entiendo el catalán. No, va ser un no le entiendo amanit amb un gest extra de disgust, com volent dir: mira, un pallús dels que volen parlar el que es parla aquí, ja m’havien avisat que me’n trobaria algun. No anem bé, vam pensar, perquè nosaltres, una colla feliç i improvisada, estàvem de prou bon humor i amb ganes de passar una bona estona. Bé. Ja l’aprendrà, amb el temps i una canya. No li volem cap mal, pobra noia. Ha de ser difícil marxar de casa, que potser no ha tingut tota la informació sobre el país i que l’han deixada amb zero formació davant la turba. Que haver de rebre i fer contents dos-cents, tres-cents clients cada dia és una feina que hauria d’estar molt més ben pagada. Però hi ha una qüestió de mínims, de respecte, que no et facin sentir un monstre, un dèspota, un maleducat, estranger a casa. Com que érem deu, en un racó del local on no hi havia ningú més vam posar les taules per poder-hi cabre. Per no haver-ne de moure més, en una taula petita hi vam acostar dues cadires. Total, faríem un frànkfurt i una cervesa, en mitja hora hauríem acabat i ho deixaríem igual que ho havíem trobat. Ah, no, que no se podía. Potser no es podia amb les normes de la casa, però el que no es pot és tractar la gent amb aquell to de menyspreu, perquè la relació ja havia quedat contaminada des del moment que vam dir que érem vuit o deu i no le entiendo amb ganyota. Vam haver de marxar. I després els supremacistes serem nosaltres.