Jo vull anar a Dubai

El 1961, la cantant Malvina Reynols va saber que el pressupost militar d’Andorra era de tres-centes pessetes, destinades a comprar munició de fogueig per a les cerimònies de rebuda de les autoritats. Entusiasmada, va escriure la lletra d’una cançó, a la qual va posar música el gran Pete Seeger: Andorra, que va versionar El Pont d’Arcalís en el seu darrer disc. Seeger estava entusiasmat per l’absència d’exèrcit i, per dir-ho en termes contemporanis, per la «cultura de la pau». No sé com ho veuria avui. Estem si fa no fa encara en sintonia amb la «cultura de la pau», però aquell bucòlic oasi pirinenc que descriu a la cançó ja no hi és. Estem tensionats, mig emprenyats, pendents del futur immediat, i tot plegat havent d’aguantar els argumentaris incoherents de carallots de primera divisió. Vegin, si no, el darrer estirabot d’un dels més conspicus influenciadors que resideixen al país. El llobató de Wall Street, que va penjar a X un críptic comentari, ple de línies vermelles. Amença en endur-se l’empresa a Dubai i «me suda tres cojones y se acabaron las perroflautadas», on el xeic l’acollirà amb els braços oberts, declara un ultimàtum (se suposa que al govern, tot i que no ho diu), per culpa, diu de les «perroflautadas» que ha de suportar, i sobre les que hi ha d’haver «tolerancia cero». Passa que el missatge no especifica quines són, i en un tuit posterior assegura que no és per la llei del català, com havien especulat alguns. Tant ens fa quines són les raons. Tan lliure com va ser per arribar a Andorra, n’és per fotre el camp. Si Seeger aixequés el cap, en faria una bonica cançó, de tot plegat.