Exposada a la realitat

El president del Col·legi d’Enginyers, el senyor Vicenç Jorge, ho va dir ben clar, en declaracions a la tele del Diari. Va dir que Andorra és un país que està exposat a una variada diversitat de riscos naturals. O pateixes un terratrèmol –que, per fortuna, fa uns quants segles que no fan mal– o baixa un aiguat per la torrentera o una esllavissada fa que et caigui un roc de la mida d’una furgoneta al menjador o t’arrossega una allau a la muntanya quan fas forapista. I com que també hi ha boscos, doncs mira: poden cremar, sí. Tenim tots els números de la rifa de la catàstrofe. Excepte tsunamis i erupcions volcàniques, que d’aquestos sembla que n’estem (de moment) salvats. Però vaja, aquesta és una de les paradoxes de les muntanyes, que et donen paisatges i boscos i pics i pales (de neu) però també fan que es manifestin algunes de les maneres que té la natura per fer-te la punyeta. Els enginyers, que tenen una ment analítica i una sòlida formació científica, no s’espanten gaire per aquestes minúcies. Tot s’ha de considerar amb el prisma de la vulnerabilitat i les recurrències, estadístiques, i si fas números, que són freds i no tenen sentiments, no sembla tan dramàtic. Si vius en una zona inundable, tranquils, que no passa res: construirem un mur per canalitzar l’aigua i que no et mullis els peus. Vius en una zona on cauen rocs? Cap problema. Posarem una d’aquelles megaxarxes tan impressionants que hi ha al Solà d’Andorra. Tot és domesticable, contenible, assumible. Fins que la natura envia a fer punyetes l’estadística, les recurrències, la domesticitat, la contenibilitat i l’assumibilitat. No passa res: reconstruirem.