Pas zebra

Demà, si no hi ha cap contraordre, cap a quarts d’onze del matí es produirà el solstici d’hivern. Allò del dia més curt, etcètera. A les tardes ja es comença a fer fosc una mica més tard (el pas de puça i el pas de pardal), però els que ens llevem a la guardiolesca manera, ben d’hora, encara podem comprovar empíricament que costa una mica més que es faci de dia. A partir de demà això ha d’anar canviant, necessàriament, perquè l’astronomia és una ciència exacta. Ara es veu que hi ha qui, en comptes de felicitar el Nadal, s’entesta que celebrem el solstici d’hivern, igual que si fóssim uns druides hallstàtics vestits amb túniques i amb llargues barbes blanques. Estem a un pas d’arribar al paroxisme dels ianquis i els seus season’s greetings, tot i que allà s’entén una mica més perquè la barreja és constituent i els ulls de poll sempre estan a punt per ser trepitjats. La policia del pensament únic està alerta. La qüestió és no desitjar bon Nadal, pel que pugui passar. Fins i tot un bones festes fa sospitar per massa neutre. I els pessebres estan en el punt de mira. Aviat viurem lluites intestines, com les que van esclatar a Bizanci entre iconoclastes i iconògrafs (com en deia Fiter i Rossell). Però la resistència s’organitza. A la Seu han fet càsting per a un pessebre vivent. I a Canillo, resisteixen amb el pessebre amb dues-centes figures a mida natural, amb la incorporació estel·lar, enguany, dels venedors de tabac: dos senyors embarretinats que carreguen, dissimuladament, un fardo. Home, que ja som grandets i ens podem deixar d’eufemismes. Ningú no s’ha mort per dir que són pa-que-tai-res.