Paisatge després de la grossa

No, si la teoria ja fa temps que tots la sabem. La loteria espanyola de Nadal és un protocol que té la monarquia hispànica per finançar-se sense aixecar una palla de terra des del temps del sàtrapa Ferran VII. Dit d’una altra manera, molt més economicista però igualment certa, la loteria és un impost amb què l’estat espanyol castiga els que no saben càlcul de probabilitats. Tot això és cert. Però saben què? Molta gent ja compten que no els tocarà, que és més difícil que un dècim et faci milionari que no pas que un camell passi pel forat d’una agulla (en realitat, la imatge de l’evangeli de Mateu es referia a una portella de la muralla de Jerusalem, però pel cas és igual). La natura humana no té memòria i és voluble: cada any per aquestes dates vivim una petita al·lucinació col·lectiva que ens fa pensar per un moment que per un cop de fortuna serem rics. És ben bé així: no ens mou la filantropia ni la solidaritat. Com a molt l’enveja, que fa que compris número a botigues habituals, la comparteixis amb companys de feina i amb la família només perquè no se’t quedi una cara de pallús si mai els toca a ells i a tu no. I Andorra contribueix amb un notable entusiasme al finançament espanyol, amb una part dels 160 milions d’euros que Hisenda guanya amb aquesta operació psicoestadística. Que alguns premis menors hagi caigut a la Seu i també a cal Mariano de Baro –on el mític Palanca de Tor tenia l’oficina– forma part del miratge, i l’any vinent hi tornarem amb aquella il·lusió. Però tatuem-nos-ho: sense esperança no hi ha decepció.