Pau i treva

Cada any per aquestes dates tan assenyalades algú recorda una feta escaiguda el Nadal de 1914. Som al front occidental durant els primers mesos de la Gran Guerra, a la frontera entre França i Bèlgica.  A les trinxeres del Somme, de Verdum o d’Ypres soldats alemanys i soldats francesos i anglesos van trobar-se en terra de ningú per cantar nadales, menjar plegats, fer-se regals i fins i tot improvisar algun partit de futbol. Com és natural, a la jerarquia militar no els va agradar gens ni mica la confraternització de la tropa: diuen que els oficials que ho van permetre van ser castigats amb severitat, i alguna font assegura que hi va haver afusellaments. Sigui com sigui, aquesta treva va ser flor d’un dia: el Nadal següent no hi va haver ni nadales, ni menjar, ni regals ni futbol: només gas mostassa, fang, disenteria i obusos. Cent deu anys més tard –i semblava que va ser ahir– som a les portes de Nadal.  Aquell moment estrany de pau ara ens sembla cosa d’un passat remotíssim, i no fa pas tant: és del temps dels nostres besavis. Avui, tots vivim instal·lats dins de la nostra trinxera particular, que serà més o menys ampla i confortable, però som dins d’una trinxera, al cap i a la fi. El món és un remolí fet de soroll i de virtut, de maldat i de bellesa, tot barrejat, en proporcions volàtils i diverses. Potser val la pena grimpar per l’escala, superar els sacs terrers, tallar el filferro espinós i fer un brindis amb el que tenim a la trinxera del davant, durant una estona que pugui semblar eterna. Bon Nadal a tothom.