La biga

Resulta, entendridora, si més no, la preocupació que una diputada d’Esquerra al Congreso espanyol té sobre l’exigència del coneixement del català del professorat espanyol a Andorra. Vaja, com si no tingués prou feina a casa seva. És natural que les autoritats espanyoles –igual que les franceses– no considerin necessari que els professors dels seus sistemes d’ensenyament que treballen a Andorra hagin de saber català. No ens hauria d’estranyar gens ni mica: per a ells, el català és una llengua menor, rústica, astènica i prescindible, si es compara amb la formidable potència cosmopolita de castellà i francès. A l’origen de tot plegat, hi la famosa Qüestió d’Andorra de la segona meitat del segle XIX, aquella lluita sorda entre espanyols i francesos per aconseguir hegemonia i influència a les Valls. La implantació dels dos models d’ensenyament –com si Andorra fos la Martinica o Guinea– en va ser una conseqüència directa, no pas per un sentiment filantròpic i de germanor. En qualsevol cas, el govern d’Andorra ja és prou grandet i sobirà per tenir la capacitat de legislar sobre el règim de coneixements d’idiomes dels ensenyants estrangers que exerceixen al país. La diputada Estrems faria bé de dedicar esforços i preguntes per posar remei al que passa a Catalunya –i molt en especial a les aules–, on la llengua i el país sencer se’ls va esfilagarsant, en un procés que sembla no tenir aturador. Deuen ser ganes de marejar la perdiu i fer volar coloms, de veure la palla a l’ull de l’altre i no trobar la biga al propi.