Número 7

La setmana passada –aquesta no ho sé– l’algoritme de Netflix assegurava que la sèrie que ocupava el setè lloc en popularitat a Espanya era una que es deia Birchwood Fireplace, creada i dirigida per George Ford. De fet, és una sèrie que només té un episodi, que dura prop d’una hora, i l’acció és un pla seqüència, amb la càmera immòbil i sense diàlegs, d’una llar de foc on cremen uns tions de beç. Estan posats d’una manera una mica estranya, plans, com si haguessin fet una paret. Però de cremar, cremen. Remenant una mica pel catàleg de la plataforma, resulta que hi ha d’altres opcions. En una es veu un menjador isabelí, que és el decorat d’una sèrie –aquesta amb diàlegs i actors i etcètera– i la xemeneia encesa. Una hora, també. I encara tenim focs com a spin-off d’altres sèries i, presentada com a novetat, el d’una cabana rústica. Potser molta gent la posa a l’hora de sopar, per fer broma o per mantenir la il·lusió que, en algun racó de l’inconscient, ens diu que en una casa, perquè sigui una llar s’hi ha de fer foc. No es poden despatxar centenars de milers d’anys d’evolució a la vora d’una xera així com així. Estem intentant substituir un ritual complex per una opció al comandament a distància. Potser no serà tan fàcil esborrar-ho: en un cèlebre article publicat el 1950, l’etnòleg Ramon Violant i Simorra va comptar cent setanta paraules pallareses (que és tant com dir andorranes) relacionades amb el foc. Riu-te’n tu dels inuits i les seves quaranta sobre la neu. El problema, ai, és que ja no les fem servir i d’aquí a no res seran fòssils. No re.