Va, que no ha estat res

Arriba aquest dia fatídic i el visuraire té alguns (petits) problemes. D’entrada, l’edició del Diari es tanca molt d’hora, a les dues del migdia, i això està molt bé: els periodistes, sempre al peu del canó de l’actualitat, tenen dret a una vida normal, a la bossa cotilló, a la ressaca, a la Marxa Radetzky i als vertiginosos salts de Garmisch-Partenkirchen. A més, hom té la temptació de fer balanços, una mica influenciat per l’exemple de tanta gent que aprofita que arriba el darrer dia de l’any per oferir-nos llistes (no sol·licitades) sobre sèries, llibres, pel·lícules, músiques. Qualsevol matèria susceptible de ser avaluada i tabulada té la seva relació-balanç de fi d’any. Tanta llista, també s’ha de dir, arriba a embafar, com els polvorons de l’Estepa, perquè només serveix per constatar la impossibilitat material de mirar tot el que val la pena mirar, de llegir tot el que cal llegir i d’escoltar tot el que s’ha d’escoltar. Si ets jove encara rai, penses que tens tota la vida pel davant i mai tant. Però si ja tens una edat, pot provocar certa angoixa saber que hi haurà cançons, novel·les, exposicions i discos que hauran de passar de llarg. Ben al contrari, trobem consol en els valors refugi. En música, per exemple, les tres bes, en el meu cas, que mai no enganyen ni deceben: Bach, Beethoven i Beatles. Però això és igual. Abans a les cases hi havia calendaris de bloc, d’aquells que arrencaves un full cada dia (i trobaves acudits, receptes o aforismes al revers). Avui és primíssim i demà serà ben gras. Bon vint-i-cinc.