Conte de postnadal

A l’Arseni Sugranyes les festes de Nadal li fan mandra, una mandra monumental, de calibre còsmic. No hi té res en contra, en teoria. La filantropia universal, la germanor, etcètera. Però contra la mandra, que és el més humà dels defectes (agreujada per un polsim de displicència), no hi pot fer res. Al començament tenia la vaga esperança que enxamparia un dels múltiples virus respiratoris que circulen pel món amb aquella alegria. D’aquesta manera tindria l’excusa perfecta per replegar-se, per atipar-se de maratons de les sèries que-no-et-pots-perdre-de-cap-de-les-maneres i, com al joc de l’oca, anar encadentant festius i més festius feliçment contagiat, fins al dia de Sant Julià. Es relacionaria amb amics i parentela a distància, via missatges de whatsapp, innocus, asèptics, infinitament replicables sense pèrdua apreciable de qualitat. De seguida va veure que si esperava el virus de manera passiva no ho aconseguiria. Massa dependent de l’atzar. L’havia de buscar proactivament. La vigília de Nadal es va passejar per cants de la sibil·la, misses del gall, serveis d’urgència. Res de res. Va navegar entre galets i canelons pensant que per Cap d’Any cauria, perquè no havia tingut pas temps de covar-ho. Tampoc. Home de rígida moral, era incapaç de mentir, i es va posar una perruca cotilló i es va empassar el raïm sense mastegar-los. Resignació. Va arribar fins a Reis sense moral. Li va tocar la fava del tortell i, en arribar a casa, va notar una tremolor, un calfred, un principi de tos i de congestió. Avui dimarts no anirà a treballar. I ara qui aixecarà el país?