El luxe

Nou projecte de luxe a la capital, ens anuncien. Alt estànding. Grup inversor immobiliari madrileny. No ve d’aquí. Nom autòcton perquè no sigui dit + anglès. Ens ensenyen un rènder, una idealització digital en tres dimensions –ara ja ho deuen fer amb intel·ligència artificial. Tots els projectes s’assemblen, en la seva verticalitat estilitzada, façanes clares, grans finestrals, entorns enjardinats, terres radiants, interiorisme personalitzat i zones de relax comunitari. Tot resulta una mica fred i estirat, com les models inaccessibles i antipàtiques que apareixen als anuncis de perfums. Abans, el luxe era un epítet, i era sempre asiàtic. Ara és un simple eufemisme: luxe equival a coses cares, i com més cares més de luxe. Anem a les arrels: luxe ve, com és de suposar, del llatí luxus: “desviació, excés, llibertinatge”. I tenim la definició normativa: “riquesa que hom desplega en les coses de la vida”. D’aquí que en realitat el luxe sigui un concepte altament volàtil i personal, encara que ens vulguin fer creure que només és una qüestió de poder adquisitiu, i que si no tens un munt de quartos no hi ha luxe possible. Gran error. El luxe és anar al galliner i fer-te un parell d’ous ferrats. El luxe és netejar l’estufa i fer foc, i tenir més tard un bon llit de brases per fer-hi patates al caliu. El luxe és un capvespre encès, escoltar una partita per a violí del vell Bastian. Un llibre ben escrit i ben editat. Que plogui i que nevi és un luxe. La resta és desviació, excés i llibertinatge, pura i simple ostentació.