La cuina

Dispenseu-me, estimats lectors, si en l’escrit d’avui tracto coses d’ordre íntim i intern, de la cuina de l’escriptura. Aquestes visures solen ser escrites fresques, cada dia, al vespre, a l’hora incerta d’allò que en diuen el “crepuscle civil”, entre el dia i la nit. Treballo amb material fresc, fins allà on és possible. Sempre he tingut pànic que arribi l’hora de posar-m’hi i de no saber de què parlar, sobre què escriure. De moment, la síndrome del full en blanc, que afecta sobretot els escriptorets mel·liflus que surten a les pel·lícules, no m’ha tocat mai i, ni que sigui a empentes i rodolons, sempre ha arribat una visura a la redacció a l’hora prevista. Tot i això, tinc una carpeta amb quatre o cinc visures acabades i cinc més d’embastades per si de cas. Poden passar mil imponderables, a la vida. Accidents, emergències, cataclismes, què sé jo. Ahir no em vaig aixecar del llit. Soc una estadística, una molècula de l’epidèmia del grip. Servidor, que es lleva cada dia cap a les cinc de la matinada, no s’ha vist amb cor d’aixecar-se fins a les onze, i per tornar immediatament a allitar-me. Res de greu, si no fos que em sento com si m’hagués passat per sobre el Tesla Rayo McQueen de TheGrefg. Res de greu. Ahir no vaig tenir esma ni de llegir el diari. És possible que n’hagi passat una de grossa i jo a la lluna de València. O sigui que ja ho veuen. Un article febril, de circumstàncies i d’escassa substància, dictat per una sobredosi de Frenadols i pels vapors d’un hot whiskey, llegendari remei irlandès (llimona, clau d’olor i Bushmills bullint). Sobreveiurem (espero).