Mots de pas

Amb bon criteri, l’Agència Nacional de Ciberseguretat ens recorda que és una mala idea tenir com a contrasenya de qualsevol ítem “123456”, que és la més habitual al país, seguida –oh, sorpresa– per “1234567” i per “12345678”. Salta la sorpresa en la quarta, que no és “qwerty123” (la cinquena), sinó, atenció, “España”. “Andorra” ni apareix al rànquing: abans hi trobarem un “Barcelona” o un “Alejandro” (?). Això diu més sobre el caràcter col·lectiu de la ciutadania que una tesi de sociologia. Però és així, i contra una de les lleis humanes més antigues i arrelades, la del mínim esforç, ben poca cosa s’hi pot fer. Total, pensem, a quin ciberdelinqüent li deu importar quina és la contrasenya que vaig fer servir per registrar-me a un comerç online per comprar unes vambes, podent pispar les contrasenyes a Jeff Bezos. Si total som uns arreplegats, i robar a un pobre no val la pena. Sí, cert és que hi ha sistemes operatius i programaris que t’ajuden a orientar-te i et creen i gestionen les contrasenyes –he comptat les que tinc i, només de llocs web, n’hi ha més de tres-centes–, però també és veritat que moltes vegades no coincideixen per alguna obscura raó, i els procediments per recuperar-les són tan alambinats i rocambolescos que hom no pot deixar de pensar que tot és producte d’una conspiració mundial per tenir-nos collats en un dèdal de contrasenyes, factors de doble autenticació i dispositius biomètrics. La solució no deu ser fàcil, però sisplau, pel nostre bon govern, que ens implantin d’una vegada un xip al clatell i que s’acabi aquest no viure.